Un muntage esplèndid el que ens va proposar l’Andries. Marxem dissabte cap a França, sortideta en bici al pas per la frontera per pujar a La Vajol i indagar l’estat del Coll de la Manrella i després direcció Carpentras, per fer nit en camping, i diumenge al Ventoux.
Al passar la frontera, però, i en tota la zona de la Catalunya nord, feia un aire molt fort de Tramuntana que ens feia patir tota l’estona, per si el Mestral també bufaria a dalt del Mont Ventoux. L’arribada a Carpentras la fem segons l’horari previst, i amb temps suficient per muntar les tendes, sopar un bon plat de pasta i anar a dormir ben d’horeta. Les condicions, encara que bones, no recomanàven dormir fins gaire tard.
Ens llevem a les 6,30 i després d’un bon esmorzar, entre 7,30 i 8,00 ja estem a la carretera. Des de Carpentras fins a Bedoin la carretera va pujant xino-xano i anem xerrant mentre no perdem de vista la imponent silueta del Ventoux, amb el pirulí coronant el cim. Des de tots llocs es pot apreciar sense cap mena de dubte el tall de la vegetació a mitja muntanya, i la zona pedregosa més amunt. El dia s’ha aixecat serè, però no clar del tot. Jo sense manguitos potser passo un pel de fred, però no els trobo a faltar més que els primers deu minuts, després ja no.
Arribem a Bedoin i localitzem la font comença la pujada de veritat I on posarem els rellotges a zero, a veure si batim els temps d’Armstrong i companyia, je. Pujant ens trobem un temps ideal, que no suposa cap impediment per ningú: ni massa calor ni massa fred, ni tampoc massa vent (de fet, gens, i si de cas a favor). Quina sort hem tingut, vistes les coses ahir la tarda!! Mentre cadascú intenta trobar el seu ritme, anem passant alguns cicloturistes, entre els qual casi el 50% són dones. També ens passen alguns, però no massa. Definitivament identifiquem el nostre ritme quan comença el tram més dur de 9,5 kilometres al 9% i que ens deixarà al xalet Reynard, l’hotel-restaurant on convergeix la carretera que ve de Sault, per on despés tornarem.
La pujada la fem de manera cómode l’Andries i jo, parlant de la història del ciclisme, de monuments ciclistes i de tot plegat. Quin plaer compartir ascensió a un mite com el Ventoux amb una enciclopèdia vivent com ell!! Es a partir d’allà, del xalet Reynard on comença veritablement el Ventoux, segons el que diuen els experts. Es allà que sembla que el més dur ja ha acabat però quan les forces comencen a fallar. Es allà on la singularitat del Ventoux arriba a la máxima expressió. L’Andries, va pendent de que no ens arribi el Xavi per darrera, però quan ens donem compte no és per darrera que ve la nostra referencia, sinò per devant, perquè tenim l’Albert bastant a la vora i li anem retallant terreny metre a metre.
El cansament comença a fer efecte i l’Andries se m’escapa una mica, però la moral està alta i no em treu més de 300 metres en arribar al cim. Total, corono amb 1 hora i 41 minuts, “només” a 46 minuts del récord del Mayo a la Dauphine, i molt a prop de l’Andries i l’Albert, i també molt a prop del Xavi que ve pel darrera. He disfrutat molt, no he patit gaire i tenim tots plegats la compensació en forma de vistes espectaculars sobre la Provença. A dalt del Mont Ventoux, un moment preciós va ser l’arribada d’una de les senyores grans que haviem passat durant l’ascensió, i la rebuda que li va fer el seu fill (potser net?) petit, quan arribava. La cara, els crits d’alegria i la correguda del petit al seu costat segur que varen compensar l’esforç de la dona.
La botiga de records que hi ha dalt, és com per tornar-se boig: clauers, medalles commemoratives, samarretes Mont Ventoux “la legende”, escuts per cosir a la samarreta, imans de nevera, diplomes “certificant” que has pujat en bici, llibres sobre el Ventoux, etc. Llastima que si has pujat en bici on coi t’ho fots tot plegat. Comencem a baixar i de seguida ens aturem a veure el monument a Simpson. De fet n’hi ha 3 monuments en l’ultim kilometre aproximadament, el més famós és el del Simpson, però també n’hi ha un, que fa un homenatge als cicloturistes, d’un club de Bruges (Bélgica), i un altre, més a prop del del Simpson, on homenatja un cicloturista mort, holandés em sembla recordar. El del Simpson està ple de bidons, plaques de record de diversos clubs, fins i tot alguna càmara punxada... Una mica de respecte per la història!!! (eh Xavi?)
Un cop fetes les fotos (un temps tirat a la basura com veureu després), baixem cap a Sault, i si a la pujada ens hem trobat a molta gent, ara que ja és més tard, encara trobem a moltissima més gent, sobre tot abans del desvio del Xalet Reynard cap a Sault. Es un degoteix continu de gent de tots els nivells, des de gent gran fins a gent amb la mountain bike, fins nanos molt joves i, per descomptat moltes més dones a sobre la bici de les que jo he vist aquí en anys. La tornada que ens havia preparat l’Andries, va ser preciosa, amb el pas per les Gorges du la Nesque, carretera plena de corbes que des de Sault porta a Carpentras i, a més, en continu descens des del Ventoux (algú deia que no era descens, però anàvem molta estona per sobre de 40 km/hora!!!).
Ens aturem a un mirador al costat de la carretera i li demanem a un cicloturista que ens faci unes fotos, però el que fa és esborrar-me totes les fotos que haviem fet a dalt del Ventoux. Quina ràbia!!!! Però, vem pensar que seria millor no estrangular-lo i deixar-lo sortir viu d’allà. Al cap i a la fi, el Xavi havia portat també la seva càmara.... Aquest segon tram del dia em van sortir 70 kilometres aprox. a una mitjana de 37 km/hora. De fet els vem fer en menys de dues hores, amb la qual cosa vem arribar al camping de Carpentras a una hora molt raonable per desmuntar les tendes, dutxar-nos i sortir cap a Barcelona. Quin cap de setmana més ben aprofitat.
Quina manera de disfrutar. Gràcies de nou Andries, i la propera moguda de “cap de setmana” ja està a sobre la taula: o bé Puy de Dome, o bé Midi Francés, però en ambdos casos passant per Sete i el Mont Saint Clair, un altre BIG....